"Un so que em va fer recordar de com la quotidianitat de les campanes contrastava amb l'aventura musical dels germans Zapico, tot materialitzant-se en un escenari, Sant Vicenç d'Estamariu, on darrerament es pot dir que hi han succeït tot de miracles."
Si ara fa 25 anys haguéssim suggerit a algú del poble d'Estamariu que, a la església de Sant Vicenç, s'hi acabarien fent concerts de música antiga, aquella persona ens hauria tractat de llunàtics, donat que l'edificació marcava runa. Actualment no tant sols s'ha reconstruït i s'ha cobert la nau, sinó que s'hi han restaurat unes pintures murals de gran qualitat gràcies a un patronat instigat, majoritàriament, per un mecenes nascut al poble.
En els primers compassos del segon concert de dissabte –un parell d'hores abans, el grup Forma Antiqua ja havia actuat en el mateix escenari amb molta més afluència de públic– vaig pensar que era una sort que la família Zapico s'hagués dedicat a la música en comptes de a la literatura, donat que els tres germans anaven molt ben avinguts, un fet poc recomanable per a bastir una novel·la, però indispensable per a interpretar bona música.
A mesura que el concert s'anava desenvolupant vaig recordar-me de una posada en escena pròpia de Les mil i una nits, on hi són comunes les històries de tres germans que van a buscar algun repte, lluny de casa, per tal d'aconseguir un regne o una princesa. Aquestes narracions ens presenten a tots tres germans competint entre ells –heus aquí el conflicte de caire literari– i, normalment, el més petit s'endú el gat a l'aigua. Segons explicaven els membres del conjunt Forma Antiqua, el seu grup també sorgeix amb un repte similar, tot i que sense cap necessitat de competir entre ells, ans el contrari. De fet cada germà va presentar, de manera molt didàctica, el seu instrument –la guitarra barroca, la tiorba i el clau–, com si es tractés de la seva conquesta personal. Així, després de molt voltar i col·laborar en diferents grups i formacions, van decidir aplegar esforços per intentar conquerir el públic amb la música que feien plegats. I no solament això. Tot seguint els criteris de l'època barroca ells s'havien dedicat a recuperar un seguit d'obres per a que s'acoblessin a la seva manera de tocar. O el que seria el mateix, moltes obres pensades per a un solista s'havien adaptat per a ser interpretades per més d'un instrument, amb un resultat del tot convincent, donat que prou van conquerir al públic.
El cert és que, mentre les imatges recuperades de l'oblit de Sant Joan evangelista, Sant Pau, Santa Àgeda i la Verge Maria, s'escoltaven el concert des de l'absis amb els ulls esbatanats propis del romànic, entre peça i peça, es van poder escoltar les campanes del campanar proper dedicat a Santa Cecília, patrona de la música, que marcaven les 11 de la nit en punt.
Un so que em va fer recordar de com la quotidianitat de les campanes contrastava amb l'aventura musical dels germans Zapico, tot materialitzant-se en un escenari, Sant Vicenç d'Estamariu, on darrerament es pot dir que hi han succeït tot de miracles.
